Por: béstia negra
«Un animal salvatge, palpitant, amagat al subsòl de la nostra intimitat. Impossible d'amansir, aquesta bèstia negra ens rosega contínuament. De vegades fins i tot ens preguntem si ella mateixa deu estar esfereïda. La dissortada criatura petaria de dents i ens esgarraparia per descuit. Fins al moment en que, morta de cansament, es caragolaria sobre si mateixa i s'adormiria. Llavors, per fi, ens deixaria respirar.»
Véronique Fleurquin, Diccionari deis Sentiments.
Véronique Fleurquin, Diccionari deis Sentiments.
Xiuxiuejant-me a l'orella paraules que em fan perdre encara més en el no-res. La por em paralitza, no em deixa avançar, m'ofega, l'aire deixa d'entrar en els meus pulmons, la ment pren el control, la sento en les meves entranyes aquesta opressió, comença com una bèstia que sent por i ataca per no ser atacada, que fa la pell de pedra, freda com el metall, impenetrable com acer, perillosa i nociva, tot perquè ningú arribi a saber que aquesta petita bèstia, aquest jo, no és tan fort com la seva aparença sembla, és fràgil.
La por em paralitza i a vegades em fa fugir, encara que és tan densa i pesada que en lloc de córrer per amagar-me, em manté quieta, em fa restar immòbil i l'única fugida possible és la desaparició total.
La por m'allunya de la realitat, em sobreprotegeix, distanciant-me del món, em sobreprotegeix i tinc tanta por al sofriment que per no esperar que arribi m'allunyo de la felicitat.
La por em protegeix de l'amor.
La por em paralitza i a vegades em fa fugir, encara que és tan densa i pesada que en lloc de córrer per amagar-me, em manté quieta, em fa restar immòbil i l'única fugida possible és la desaparició total.
La por m'allunya de la realitat, em sobreprotegeix, distanciant-me del món, em sobreprotegeix i tinc tanta por al sofriment que per no esperar que arribi m'allunyo de la felicitat.
La por em protegeix de l'amor.
Ràbia: reflex de defensa
La por és freda, dura i distant com el metall, m'aïlla, m'esclavitza. M'obliga a convertir-me en una figura de força perquè ningú sàpiga el que sento.
M'allunya de la realitat, enganyant-me, convertint-me en petita, dèbil, insegura i fràgil als seus braços. Hi ha electericitat en l'aire, l'ambient és ple de filferros espinosos.
la mirada assassina, els punys closos, els músculs en tensió..., és le xafarranxo de combat, fins i tot en absència d'un assaltant.
Un es pot sentir ple d'agressivitat tot sol en un racó.
perque han usurpat els nostres drets, han saquejat el nostre jardí secret, han envaït la nostre torre d'Ivori.
Massa soroll, massa disciplina imposada amenacen la pau de l'ànima.
Una veu interior es queixa: " I JO? I JO?"
Llavors passem a l'atac per a defensar-nos.
M'allunya de la realitat, enganyant-me, convertint-me en petita, dèbil, insegura i fràgil als seus braços. Hi ha electericitat en l'aire, l'ambient és ple de filferros espinosos.
la mirada assassina, els punys closos, els músculs en tensió..., és le xafarranxo de combat, fins i tot en absència d'un assaltant.
Un es pot sentir ple d'agressivitat tot sol en un racó.
perque han usurpat els nostres drets, han saquejat el nostre jardí secret, han envaït la nostre torre d'Ivori.
Massa soroll, massa disciplina imposada amenacen la pau de l'ànima.
Una veu interior es queixa: " I JO? I JO?"
Llavors passem a l'atac per a defensar-nos.
Sento la ràbia com creix, és una petita espurna de densa energia que ràpidament ho inunda tot. Envolta el meu cos, ja no sóc jo, sinó una massa que em rodeja, una força capaç d'emportar-s'ho tot, de destruir qualsevol que s'interposi en el meu camí. La ràbia em fa sentir poderosa, segura del que tinc, forta. La ràbia m'explota per dins, incontrolada, m'ajuda a expressar-me, a cridar totes les injustícies, a vomitar tot el que he callat.
La ràbia ho inunda, ho envolta tot, aquesta energia creix més enllà de mi i qualsevol que estigui a prop sap que jo estic allí, em veu, la ràbia em mostra als ulls de la gent.
La ràbia ho destrueix tot, em destrueix, em fa autosuficient, independent, potència que m'eleva i m'allunya de tot, presència física i raó perduda. Quan la ràbia creix i s'apodera de mi com un inconscient conscient la meva ment, el meu cor vol alliberar-se'n, el meu cos està fora de control.
Mirada de suficiència, estat d'alerta, agressivitat en el cos, res pot fer-me mal, mandíbula contreta, músculs en tensió, aparença de lluita i poder.
La ràbia ho inunda, ho envolta tot, aquesta energia creix més enllà de mi i qualsevol que estigui a prop sap que jo estic allí, em veu, la ràbia em mostra als ulls de la gent.
La ràbia ho destrueix tot, em destrueix, em fa autosuficient, independent, potència que m'eleva i m'allunya de tot, presència física i raó perduda. Quan la ràbia creix i s'apodera de mi com un inconscient conscient la meva ment, el meu cor vol alliberar-se'n, el meu cos està fora de control.
Mirada de suficiència, estat d'alerta, agressivitat en el cos, res pot fer-me mal, mandíbula contreta, músculs en tensió, aparença de lluita i poder.
Tristesa: encís romàntic
"El cor ja no el sento adolorit, el dolor va per dins, les llàgrimes ja no regalimen galtes avall, ja no és una llàgrima o dos de tant en tant, em vaig amargant veient que les llàgrimes ja van riu avall."
Oriol Pons Ribas
Oriol Pons Ribas
Alegria: néctar de vida
Dentro de mi hay un profundo latido que resuena como un tambor.
Dentro de mí escucho la llamada de mi alma como una poderosa canción, susurra mi nombre suavemente mientras sale a bailar con la luna llena por la noche.
Un río de amor corre por mis venas, la luz del sol ilumina mi corazón, de mis manos crecen ramas y los colibríes hacen sus nidos en ellas.
Mi cuerpo es un bello jardín de flores, luminosas estrellas son mis ojos, un arco iris de colores es mi aliento, mi pelo es suave hierba que el viento peina, mis mejillas son amapolas, mis pies son gruesas raíces que llegan al corazón de la tierra, y desde ahí me alimenta.
Soy parte del Universo porque el Universo forma parte de mi.
Yo soy la mujer colibrí
( autor desconocido. Si conoces la pertenencia de este poema escribeme a creandolamadre@gmail.com )
Dentro de mí escucho la llamada de mi alma como una poderosa canción, susurra mi nombre suavemente mientras sale a bailar con la luna llena por la noche.
Un río de amor corre por mis venas, la luz del sol ilumina mi corazón, de mis manos crecen ramas y los colibríes hacen sus nidos en ellas.
Mi cuerpo es un bello jardín de flores, luminosas estrellas son mis ojos, un arco iris de colores es mi aliento, mi pelo es suave hierba que el viento peina, mis mejillas son amapolas, mis pies son gruesas raíces que llegan al corazón de la tierra, y desde ahí me alimenta.
Soy parte del Universo porque el Universo forma parte de mi.
Yo soy la mujer colibrí
( autor desconocido. Si conoces la pertenencia de este poema escribeme a creandolamadre@gmail.com )
