Por: béstia negra
Un animal salvatge, palpitant, amagat al subsòl de la nostra intimitat.
Impossible d'amansir, aquesta bèstia negra ens rosega contínuament.
De vegades fins i tot ens preguntem si ella mateixa deu estar esfereïda.
La dissortada criatura petaria de dents i ens esgarraparia per descuit.
Fins al moment en que, morta de cansament, es caragolaria sobre si mateixa i s'adormiria.
Llavors, per fi, ens deixaria respirar.
Véronique Fleurquin, Diccionari deis Sentiments.
Impossible d'amansir, aquesta bèstia negra ens rosega contínuament.
De vegades fins i tot ens preguntem si ella mateixa deu estar esfereïda.
La dissortada criatura petaria de dents i ens esgarraparia per descuit.
Fins al moment en que, morta de cansament, es caragolaria sobre si mateixa i s'adormiria.
Llavors, per fi, ens deixaria respirar.
Véronique Fleurquin, Diccionari deis Sentiments.
Ràbia: reflex de defensa
La por és freda, dura i distant com el metall, m'aïlla, m'esclavitza.
M'obliga a convertir-me en una figura de força perquè ningú sàpiga el que sento.
M'allunya de la realitat, enganyant-me, convertint-me en petita, dèbil, insegura i fràgil als seus braços.
Hi ha electericitat en l'aire, l'ambient és ple de filferros espinosos.
La mirada assassina, els punys closos, els músculs en tensió...,
és le xafarranxo de combat, fins i tot en absència d'un assaltant.
Un es pot sentir ple d'agressivitat tot sol en un racó.
Perque han usurpat els nostres drets, han saquejat el nostre jardí secret, han envaït la nostre torre d'Ivori.
Massa soroll, massa disciplina imposada amenacen la pau de l'ànima.
Una veu interior es queixa: " I JO? I JO?"
Llavors passem a l'atac per a defensar-nos.
M'obliga a convertir-me en una figura de força perquè ningú sàpiga el que sento.
M'allunya de la realitat, enganyant-me, convertint-me en petita, dèbil, insegura i fràgil als seus braços.
Hi ha electericitat en l'aire, l'ambient és ple de filferros espinosos.
La mirada assassina, els punys closos, els músculs en tensió...,
és le xafarranxo de combat, fins i tot en absència d'un assaltant.
Un es pot sentir ple d'agressivitat tot sol en un racó.
Perque han usurpat els nostres drets, han saquejat el nostre jardí secret, han envaït la nostre torre d'Ivori.
Massa soroll, massa disciplina imposada amenacen la pau de l'ànima.
Una veu interior es queixa: " I JO? I JO?"
Llavors passem a l'atac per a defensar-nos.
Tristesa: encís romàntic
"El cor ja no el sento adolorit,
el dolor va per dins,
les llàgrimes ja no regalimen galtes avall,
ja no és una llàgrima o dos de tant en tant,
em vaig amargant veient que les llàgrimes ja van riu avall."
Oriol Pons Ribas
el dolor va per dins,
les llàgrimes ja no regalimen galtes avall,
ja no és una llàgrima o dos de tant en tant,
em vaig amargant veient que les llàgrimes ja van riu avall."
Oriol Pons Ribas
Alegria: néctar de vida
Dentro de mí hay un profundo latido que resuena como un tambor.
Dentro de mí escucho la llamada de mi alma como una poderosa canción,
susurra mi nombre suavemente mientras sale a bailar con la luna llena por la noche.
Un río de amor corre por mis venas,
la luz del sol ilumina mi corazón,
de mis manos crecen ramas y los colibríes hacen sus nidos en ellas.
Mi cuerpo es un bello jardín de flores,
luminosas estrellas son mis ojos, un arco iris de colores es mi aliento,
mi pelo es suave hierba que el viento peina, mis mejillas son amapolas,
mis pies son gruesas raíces que llegan al corazón de la tierra, y desde ahí me alimenta.
Soy parte del Universo porque el Universo forma parte de mí.
Yo soy la mujer colibrí
( autor desconocido. Si conoces la pertenencia de este poema escribeme a creandolamadre@gmail.com )
Dentro de mí escucho la llamada de mi alma como una poderosa canción,
susurra mi nombre suavemente mientras sale a bailar con la luna llena por la noche.
Un río de amor corre por mis venas,
la luz del sol ilumina mi corazón,
de mis manos crecen ramas y los colibríes hacen sus nidos en ellas.
Mi cuerpo es un bello jardín de flores,
luminosas estrellas son mis ojos, un arco iris de colores es mi aliento,
mi pelo es suave hierba que el viento peina, mis mejillas son amapolas,
mis pies son gruesas raíces que llegan al corazón de la tierra, y desde ahí me alimenta.
Soy parte del Universo porque el Universo forma parte de mí.
Yo soy la mujer colibrí
( autor desconocido. Si conoces la pertenencia de este poema escribeme a creandolamadre@gmail.com )
